DESCOBRINT UN MÓN NOU

Quan vaig començar aquest cicle no m'hagués imaginat mai tot el que ha passat des de llavors i tot el que he après. Vaig començar sense ganes, perquè en un principi Educació Infantil no era el que volia estudiar, però per diferents motius, no vaig tenir altre remei. Em pensava que em formaria com una simple "senyoreta de guarderia". I és que estava del tot equivocada, perquè vaig aprendre que les guarderies de fa uns anys, són ara llars d'infants, amb un concepte totalment diferent, amb un objectiu molt més ampli. També vaig aprendre que l'etapa infantil va molt més enllà de jugar, explicar contes i cantar, i que si es fa, no és per tenir entretinguts als infants, sinó pel gran valor educatiu que tenen, ja que tot té un per què. 

A partir d'aquí, vaig veure que el sistema educatiu actual necessita un canvi, sortir de la metodologia tradicional i renovar-se. Hem de portar el contingut que volem que els infants aprenguin a l'experiència,ja que així serà un aprenentatge molt més lúdic, gens avorrit. Hem de deixar que els nens s'equivoquin, s'embrutin, toquin, mirin, imaginin i desenvolupin la seva creativitat.

Els educadors, a part d'ensenyar als nens, també tenim la possibilitat d'aprendre d'ells una forma de prendre's la vida, de pensar i d'actuar. És màgic veure la seva careta quan els expliques un conte (ben explicat), la il·lusió amb la que t'expliquen les coses tan importants per a ells (encara que per nosaltres podrien semblar insignificants), quan et troben pel carrer i corren a abraçar-te i donar-te petons... Tot això, des del meu punt de vista és una de les coses que li dóna més valor a l'educació i el que ha fet adonar-me que dedicar-me a aquest món és el que vull, i que vull seguir formant-me per acabar sent la mestra d'Educació Infantil que vull ser, convèncer a tothom qui pugui que l'educació en la que crec és la que necessitem i que els meus alumnes aprenguin d'aquesta manera. 

A nivell més personal que formatiu, he après a prendre’m les coses amb una mica més de calma, a ser més assertiva, valorar molt més les coses que tinc i a qui tinc, cosa que contribueix a fer-me una mica més feliç.

Per últim, no vull deixar de donar les gràcies a totes aquelles persones (pares, amics, companys de classe que s’han convertit en veritables amics, profesores…) que m’han ajudat en aquests dos anys i que sense elles, segurament les coses no serien com són actualment i potser ara mateix no estaria ni estudiant. Tant pels molt bons (boníssims) moments d’esclats de riures, balls i anades completes d’olla, com en els dolents i molt difícils (perquè de tot en podem treure una part positiva), valoro que van fer unir-nos molt més entre nosaltres. Gràcies i FINS SEMPRE!

Marta Ferré